(...)
Dalí: Jo vaig voler comprar Quermançó però no se sabia qui n'era l'amo; penso que vivia a l'estranger. Jo hi hauria posat un rinoceront als baixos i els turistes haurien pagat per anar-lo a veure.
(...)

El Castell de Quermançó, que es divisa perfectament des de Vilajuïga, està unit a les aigües desde sempre. Una de les propietàries d'aquest monument és la gerent de l'empresa Montserrat Solé i Vilarà, que ha expressat la seva intenció de vendre'l, "sempre que les etiquetes de les nostres ampolles puguin continuar portant la silueta del castell. És la uùnica condició que hi posaré".
Salvador Dalí, segons comenta Montserrat Solé, "volia comprar el castell per posar-hi, a dins, un orgue, que sonés amb la força del vent de tramuntana. Vam estar en negociacions durant un temps, però ell volia pagar en quadres i alguns dels propietaris volien els diners. Ara penso que hauria estat una bona inversió tenir una col·lecció de quadres del pintor empordanès".

El castell de Quermançó a Vilajuïga, està en venda. La família Raté, propietària d'aquesta fortalesa desde finals del segle passat, diu que "podria transformar-se en el recinte ideal per celebrar-hi casaments o banquets, ja que disfruta d'una de les millors vistes de la plana de l'Empordà". Segons el seu portaveu, Montse Soler, que fa uns mesos va rebutjar una oferta de compra de l'Ajuntament de Vilajuïga "perquè la quantitat que oferien era irrisòria".
Els primers documents escrits en què figura el castell de Quermançó daten del segle X "tot i que es sospita que ja existia abans", segons Soler. L'edificació está situada al peu de la carretera de Figueres a Llançà i presenta un aspecte molt atrotinat, fruit dels nombrosos enderrocs i reconstruccions a que ha estat sotmès al llarg dels segles i a l'erosió causada per la tramuntana. El recinte manté l'estructura de la darrera recosntrucció, realitzada al 1808 per les tropes napoleòniques i presenta un cúmul de vestigis arquitectònics de les époques ibèrica, romana y visigòtica.
La primera oferta de compra que va rebre la família Ratés fou de Salvador Dalí, fa 30 años. L'artista "volía instalar al castell un órgue gegant que quan buféla tramuntana s'escoltés per tot l'Empordà", diu Soler. La família no acceptà el tracte perquè Dalí no oferia diners a canvi si no pintures. "Avui m'encantaria tenir a casa una obra de Dalí", assegura.

Un triangle dalinià que no havia de ser. Molts empordanesos saben que el triangle que formen el castell de Púbol, la casa de Port-Lligat i el Teatre Museu de Figueres no havia de ser tal figura geomètrica. Abans d'adquirir el castell de Púbol, Dalí va estar enamorat del de Quermançó. Va voler comprar-lo, però la operació no va quallar. Hi ha moltes versions que freguen la llegenda sobre els motius pels que a la fi, el castell no fou adquirit pel pintor però realment res és clar.
Per contra, ens queda un record de la fascinació que el castell va exercir sobre el geni empordanès, una escena pintada per Dalí, en el Palau del Vent del seu teatre museu de Figueres i titulada "El castell de Quermançó i la cabra d'or". En aquest quadre fa referència a un altre de las llegendes que corren sobre el castell i que fa esment a que en un lloc sota el terra de la fortalesa hi ha una cabra d'or amagada pels jueus que vivien a Vilajuïga (el mateix nom de la localidad es refereix a ells: "vila jueva", Vilajuïga) abans de la seva fugida el 1492.

El castell de Quermançó, enturonat, ens reserva una de les vistes més magnífiques de tota la comarca. Recordo perfectament en quins moments he optat, com molts altres empordanesos, per acostar-me al castell. Per exemple, sempre que la televisió anuncia una gran pluja d'estels, el castell s'omple de gom a gom d'empordanesos àvids del seu cel net i sense contaminació lumínica. Una de les darreres ocasions, sense anar més lluny, era impossible aparcar el cotxe a les rodalies, i els vessants de la construcció presentaven, com si fos un gran premi de motociclisme, un ple absolut. La veritat, feia goig de veure.
No estem demanant que cada cap de setmana estigui ple de gent recorreguent les seves muralles (hi ha un cert perill d'esllavissament que ens obliga tothora a tenir molt present on posem els peus, i per on passem…), però sí que es podria explotar una mica més aquesta part del patrimoni empordanès, carregat d'història i de llegendes (encara circula la notícia que hi ha una cabra d'or enterrada al castell de Quermançó o a les seves proximitats, fruit de la fugida dels seus habitants…).
Ara en queda poca cosa, però sempre ha estat i serà, un plaer fer una escapadeta a aquest cim i reviure altres èpoques que, per sort o per desgràcia, poc tenen a veure amb les actuals.